FEM MEMÒRIA – Antonio Royo: “CIPO va aportar a CIPO Flisa dues coses molt importants: la marca i el prestigi”

FEM MEMÒRIA – Antonio Royo: “CIPO va aportar a CIPO Flisa dues coses molt importants: la marca i el prestigi”

Nascut a Ariño (Terol), l’Antonio Royo fa tants anys que viu a Sabadell que ja es considera sabadellenc. Va arribar a CIPO buscant una sortida laboral per a la seva filla Eva. Va formar part del Consell Rector de l’entitat, sent un dels promotors de l’empresa CIPO Flisa i posteriorment president i, a més, també es va implicar en la creació de l’entitat esportiva Adells.

A CIPO arribes per la teva filla, l’Eva, que entra a treballar al CET.

Arribo a CIPO per necessitat, als vuitanta, com gairebé tothom, perquè tinc una filla amb discapacitat intel·lectual.

Als anys vuitanta la situació era diferent si parlem d’inserció sociolaboral?
Hi havia els col·legis, però després no hi havia una sortida, una escola a Sabadell que els preparés per accedir a un lloc de treball. Havies d’anar al barri d’Horta, al mig de la muntanya, a Flor de Maig, una escola molt gran de la Diputació. Aquesta preparació era molt simple: des de detectar la sirena que sonava a un lloc de treball a acostumar-se a mirar els diaris per estar al corrent del que passava socialment i els podia afectar. Allà no només hi havia persones amb discapacitat física i intel·lectual, sinó persones en situació d’exclusió social, que abans se’n deien disruptives.

La vam trobar. S’ha de dir que ja teníem CIPO preparat, perquè teníem contactes i sabíem que estava molt bé, però hi havia una llista d’espera… S’havia de fer una selecció pel gran volum de gent que hi havia, amb una primera puntuació que marcava la vinculació amb la ciutat. L’Eva va entrar per això. La demanda pujava i baixava segons la situació, perquè després ja van anar apareixent altres centres que, encara que fossin petits, suposaven un alleujament. Els que podien, anaven a un altre centre.

 

CREACIÓ DE CIPO FLISA

Quan formaves part del Consell Rector, va tenir lloc la creació de CIPO Flisa.
CIPO tenia les possibilitats que tenia. La bugaderia es feia gran i a CIPO no podia créixer més, perquè necessitàvem més espai i no teníem recursos. Llavors, va arribar l’ONCE, que volia aquesta bugaderia. Volien muntar-ne una a Sabadell i ens van dir que volien ser socis. Nosaltres no podíem competir amb ells, així que o entràvem en una guerra l’un contra l’altre o ens uníem. Després de molt parlar, perquè hi havia gent que s‘hi resistia, tot i que la majoria ho teníem clar, es va decidir que el millor soci que podíem tenir era aquell o, si no, acabaríem desapareixent com a bugaderia gran.
Es va crear una empresa nova, al 50%, en la qual nosaltres aportàvem el fons comercial, les primeres màquines, el personal amb els coneixements (perquè els vuitanta treballadors de la bugaderia van marxar) i uns terrenys que ens cedia l’Ajuntament en una zona industrial per construir la planta. Per la seva banda, la Fundació ONCE va posar els diners, que en tenien, i a partir d’aquí tot van ser flors i violes.
CIPO va aportar també dues coses molt importants: la marca i el prestigi. De fet, vam tenir una reunió on es va pactar que CIPO no desaparegués del nom i es va quedar amb CIPO Flisa.

I un cop marxa la bugaderia, es crea el servei de Jardineria.Sí, i es va reestructurar tot. Al terra del taller encara es nota l’espai que ocupava la bugaderia, perquè va quedar malmès amb el moviment de les màquines. I on hi ha ara el magatzem del Rodal, estava la caldera, que havia d’estar en un edifici de formigó separat per temes de prevenció, per si hi havia una explosió.

Com a curiositat, CIPO està construït sobre una veta d’aigua de molta profunditat i aquesta aigua s’utilitzava a la bugaderia. Tot estava pactat i molt controlat per la Generalitat, que cuidava molt aquest tema perquè ja es preveia la problemàtica de la sequera.

 

POTENCIAR L’ESPORT ADAPTAT

Com neix la teva vinculació amb Adells?
Tenia contactes a Adells, perquè hi havia gent de CIPO i perquè vivia per aquell barri. Coses de la vida!

Hi vas estar des dels inicis de l’activitat?
Vaig ser el tresorer d’Adells pràcticament des que es va fundar. El Joan Torrent n’era el president. No ens coneixíem de res, però vam coincidir en aquell grupet i vam fundar Adells. Jo encara tinc els Estatuts, que ens van costar…

A quina necessitat es volia donar resposta?
Es volia oferir l’oportunitat a persones amb discapacitat de fer una mica d’exercici, relacionar-se i perquè es distraguessin.

En aquell moment, era l’única associació esportiva destinada al col·lectiu?
A Sabadell, sí, perquè no és senzill. Si n’hi havia alguna, ho feien al col·legi, com a particular, i no sortien ni al carrer. En canvi, nosaltres sortíem a tot arreu. Es va aconseguir una moguda important.

Quantes persones van començar a Adells a l’inici?
A principis dels noranta, n’eren 24, i quan jo vaig marxar, el doble.

Quins esports promovíeu?
Des de bitlles fins a futbol i bàsquet adaptat, una mica de tot. Era un voluntariat preciós d’unes noies a qui mai podrem pagar el seu esforç. El moviment aquest ens va portar ben lluny i vam fer una bona tasca.

També es va potenciar la creació d’un equip de futbol a CIPO.
Quan vam ser tants, hi havia la possibilitat de formar alguns equips de futbol base que poguessin competir els uns amb els altres. Va ser el Paco Gómez, veí del barri i amb una gran capacitat de convocatòria i moltes ganes, qui va muntar un equip de futbol a CIPO, barrejats, alguns d’aquí, uns altres d’un altre centre… i competíem.

On s’entrenava?
Aquí no teníem camp de futbol, era tot un terreny. Va ser un compromís del Bustos en una Jornada de portes obertes. Vam demanar un camp de futbol, perquè ja teníem un equip federat i anàvem a jugar al col·legi Presidente Kennedy (posteriorment Miguel Hernández i on ara està Xaloc). Al cap dels mesos es van començar les obres i es va fer el camp de futbol a CIPO. Ens va permetre créixer en qualitat i en quantitat de gent que venia, perquè si és fàcil, tothom s’hi apunta: l’espai era adequat, era un lloc fix, amb vestuaris…

Era un projecte amb la col·laboració CIPO i Adells, no?
Sí, perquè CIPO tenia més recursos i nosaltres ens movíem amb el voluntariat. Sumant els mitjans que tenia CIPO, sí que podíem aconseguir competitivitat i un equip maco.

Quan et desvincules tu d’Adells?
Fa molts anys, cap al 2004-2005, quan la gestió va començar a requerir molt temps i coneixements en relació amb les administracions. Ja es va necessitar una mena de comptable i vam haver de buscar-ne un que ho portés tot a rigorosament, factures segellades… Jo no era comptable i aquesta feina no em tocava. De la Junta d’aquell moment, jo vaig ser el primer a marxar i es van quedar els monitors. Nosaltres no podíem assumir-ho tot.

Aquest canvi de mirada de l’administració pública va propiciar la professionalització d’Adells?
Sí, com a totes les entitats. Com a exemple: al voltant de Ca n’Oriach hi havia cinc o sis equips de futbol. Quants en queden? La idea del Farrés era bona, perquè si tu vols jugar a futbol o fer algun esport, ha de ser en unes condicions, sobretot higièniques, que valguin la pena. Havies de veure quines casetes de dutxes que hi havia, si és que n’hi havia… Llavors ell va dir que no podia ser, que s’ajuntessin equips i ja donarien les subvencions que fessin falta, perquè els nous equips tinguessin allò que havien de tenir.

 

El cicle d’entrevistes FEM MEMÒRIA, compta amb la col·laboració d’Avelino Garrigós.

CIPO no es fa responsable de les opinions aquí publicades, expressades lliurement pels seus autors.

No s'ha publicat cap comentari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *