FEM MEMÒRIA – Assumpció Figueres: “S’hi ha patit molt, però sempre hi ha hagut una mena de miracle en aquesta casa”

L’Assumpció Figueres va entrar a CIPO l’any 1974 com a administrativa comptable i s’hi va estar 34 anys, fins a la seva jubilació, l’any 2008. Des de l’oficina va veure créixer una entitat que començava amb 43 persones usuàries, 18 professionals, unes naus molt buides i moltes incerteses.

Amb una memòria precisa per als números —encara conserva apunts amb dades i xifres d’aquells anys— i una mirada serena, recorda els inicis, els moments de patiment, l’evolució de la bugaderia, l’arribada del Servei de Jardineria i, sobretot, el compromís de moltes persones que van fer possible que CIPO continués avançant.

Com arribes a CIPO?
Jo vaig entrar a CIPO l’any 1974. Abans havia treballat molts anys amb el Jesús Farrés, un dels socis fundador CIPO, com a secretària seva. L’any 1971 ho vaig deixar perquè vaig tenir la meva filla, però al cap d’un temps em van venir ganes de tornar a treballar.

Vaig anar a veure el senyor Farrés i li vaig dir que només volia fer mitja jornada. I ell em va dir: “Vols fer CIPO?”. I vaig pensar: “Bé, per què no?”.

Jo ja n’havia sentit a parlar molt, perquè havia viscut de prop els primers passos del projecte. De fet, havia arribat a posar a màquina la convocatòria adreçada als pares per obrir una escola. Per això, encara que professionalment hi vaig entrar el 1974, CIPO ja m’era molt proper.

Per mi, el Jesús Farrés va ser el pal de paller de tot això. Sempre ho diré. Potser quan s’ha explicat la història de CIPO no se l’ha destacat prou, segurament per prudència, però ell va ser una figura molt important.

 

Quin CIPO et vas trobar quan vas arribar?

Era petit. L’any 1974 hi havia 43 nois i noies i 18 professionals. Això era tot el que hi havia.

Jo vaig entrar com a administrativa comptable i feia la meva feina des de l’oficina. Els nois entraven i sortien. Si algú es feia mal, venia a l’oficina a posar-se una tireta o a demanar alguna cosa. Però jo no treballava directament amb ells, sinó que portava la part administrativa.

Quan vaig arribar, CIPO era molt diferent del que és ara. Hi havia una colla de nois i noies triant draps, alguns feien plegadors per a la indústria tèxtil i poca cosa més.
Les naus eren molt grans i, per l’activitat que hi havia en aquell moment, quedaven molt buides.
Hi havia moltes ganes de tirar endavant, però també moltes preguntes sobre com s’engegava tot allò. No era una escola. Era una empresa amb ganes de treballar. Però ja es patia. En aquesta casa s’hi ha patit molt.

Què recordes d’aquells primers anys?
Recordo molt la preocupació del Jesús Ferrer per trobar feines que els nois poguessin fer. Sempre mirava què podien fer. Un dia va veure el Diari de Sabadell repartit amb una faixa de paper al voltant i va dir: “Això ho haurien de poder fer”. Era aquesta mirada: buscar feines senzilles, però reals, que els permetessin treballar.

Aquell primer any, si no ho recordo malament, es va fer una facturació d’un milió dues-centes setanta-set mil pessetes. Eren números petits, però hi havia molta il·lusió per tirar endavant.

També recordo els sobres setmanals. Als nois que venien a treballar se’ls donava una paga simbòlica, segons el que havien fet: un 25%, un 50%, un 100%… No eren grans quantitats, però per a ells era molt important.

Cada setmana marxaven amb el seu sobre, i això els feia una il·lusió tremenda. Venien d’un entorn més d’escola i, de cop, tenien un lloc de treball i una petita compensació pel que havien fet. Potser avui sembla una cosa petita, però en aquell moment era una manera de sentir-se treballadors com qualsevol altra persona.

Com era la feina administrativa en aquella època?
Jo feia la facturació i la comptabilitat. Però la comptabilitat, tal com l’entenem ara, pràcticament no existia. Al principi tot era molt manual. Treballàvem amb sistemes molt senzills i, després, portàvem les dades fora perquè les treballessin.

Més endavant es va començar a informatitzar. Cap als anys 1984 o 1985 vam comprar un ordinador amb un programa molt senzill. Del paper vam passar a portar la comptabilitat d’una altra manera, però tot era molt bàsic.

Amb els anys vaig acabar fent de tot. Tot, tot, tot: facturació, comptabilitat, contractes, bancs, sobres, personal… Mica en mica anaves assumint coses. Veies que s’havien de fer i les feies.

Des del departament d’administració es veu molt bé com funciona una entitat per dins. Què vas aprendre de CIPO des d’aquest lloc?

CIPO és una empresa que no és fàcil. Cada etapa ha estat diferent, perquè depenia molt del director i de la Junta que hi havia en cada moment. A vegades semblava
que canviessis d’empresa: cada direcció tenia la seva manera de fer i cada Junta hi donava el seu aire.

Hi havia presidents que volien veure els números cada mes i parlar-ne, i d’altres que no tant. Jo m’havia d’adaptar. Venia d’una empresa on hi havia un amo, una persona que et coneixia i sabia com treballaves. A CIPO, cada cert temps, t’havies de tornar a situar i tornar-te a fer valorar.

No era fàcil, però era així. I amb els anys aprens que, en una entitat com CIPO, t’has d’adaptar molt.

Què us treia més la son en aquells primers anys?
Com s’engegava tot allò. Era molt gran i molt buit. Hi havia espai, hi havia il·lusió i hi havia gent amb ganes de treballar, però calia trobar feines i fer que tot funcionés.

Una de les etapes importants va ser quan es va començar amb la bugaderia. Van arribar les primeres rentadores industrials i tots estàvem contents. Però després venia la pregunta important: “I ara què rentem?”.

Les màquines ja hi eren, però faltava trobar clients. A partir del contacte amb la clínica del Nen Jesús va començar a arribar roba i vam veure que aquell camí podia funcionar.

També es va haver de professionalitzar tot el funcionament. La roba bruta i la roba neta no es podien ni veure. Calien barreres sanitàries i s’havien de fer les coses bé. Amb el temps van arribar hospitals més grans, noves màquines i més personal.

Però al principi tot era una aposta. Ningú sabia fins on podríem arribar.

Hi va haver moments en què vau pensar que no us en sortiríeu?
Sí. Hi va haver moments molt difícils. Econòmicament es va patir molt. Hi havia maquinària per instal·lar, subvencions que no arribaven, lletres que s’havien de pagar… I això pesava molt.

Jo feia els quadres de tresoreria i, de vegades, pensava: “No sé com ens en sortirem”. Hi havia moments en què deia: “Al setembre no cobrarem”. Ho veia venir. I patia, perquè a vegades semblava que ningú t’escoltava prou.

Sempre dic el mateix: en aquesta casa hi ha hagut una mena de miracle. Quan semblava que no hi havia sortida, acabava apareixent una solució. Es patia, sí, però d’una manera o altra sempre es tornava a tirar endavant.

Quin moment recordes com un punt d’inflexió?

La bugaderia va ser molt important. I especialment quan es va començar a treballar amb l’Hospital Clínic. Allò volia dir posar tot un torn a treballar només per al Clínic. Era una aposta molt decidida, i es va fer. Crec que aquí CIPO va fer el tomb.

Més endavant, també va ser molt especial la inauguració de la nova bugaderia, CIPO Flisa, ara Ilunion CIPO. Recordo la festa dels 25 anys, que es va fer allà. Hi havia famílies, persones de l’entitat, juntes anteriors… Es va fer un sopar i es va viure com un moment de molta alegria compartida.

Jo pensava: “Mare de Déu, d’aquells inicis a veure ara una indústria tan gran…”. Ni el més visionari s’ho hauria pogut imaginar.

Com ha canviat la mirada cap a la discapacitat al llarg d’aquests anys?
Molt. La discapacitat ha canviat moltíssim. Vam passar d’una època en què hi havia famílies que pràcticament amagaven els fills, a veure persones treballant, assegurades i formant part d’una empresa. Això era un goig.

Quan veies aquella bugaderia portada per persones amb discapacitat, pensaves que allò era impensable anys enrere. I, en canvi, es va fer.

També vas veure com CIPO es feia un nom a la ciutat…
Va costar molt. Potser perquè CIPO era aquí dalt, en aquest racó. Tu deies “CIPO” i molta gent no sabia què era. Encara que ja començàvem a fer jardineria i a ser presents al carrer, molta gent no s’hi fixava.

Era un món que durant molt de temps a la gent no li agradava mirar gaire. Però, a poc a poc, això també va anar canviant. CIPO va sortir al carrer, es va fer present i la feina de les persones amb discapacitat va començar a ser més visible i més reconeguda.

Després del creixement de la bugaderia, CIPO també va tornar a viure moments difícils. Què va passar?

Quan l’activitat de la bugaderia es va traslladar a CIPO Flisa, CIPO va tornar a patir. El cop va ser molt fort. Havíem crescut molt amb aquella activitat i, de cop, una part molt important de la feina i de la facturació va desaparèixer de les naus de CIPO.

Recordo les xifres perquè eren molt bèsties: l’any 1993 es van facturar 287 milions de pessetes i el 1995, 77 milions. Va marxar tota la maquinària. I molts nois que no podien seguir aquell ritme de producció es van quedar a CIPO. Tornàvem a patir.

I com es va tornar a remuntar?
La jardineria ja havia començat i va anar creixent. Al principi era una activitat petita, però a poc a poc va anar agafant pes i va ajudar molt a estabilitzar CIPO.

Quan va entrar el director Vicenç Creus, va trobar una empresa molt malmesa, tant físicament com econòmicament. Però era una persona molt ordenada. Va posar ordre i, amb la jardineria i la feina amb l’Ajuntament de Sabadell, CIPO es va anar tornant a aixecar, a poc a poc.

Jo vaig plegar l’any 2008 amb l’empresa sanejada. Tornava a anar bé, es pagava tranquil·lament i hi havia una certa estabilitat.

Què et va fer quedar-te 34 anys?
Fidelitat i compromís. Compromís sí que en vaig tenir.

Hi havia moments en què pensava que potser marxaria, però després em deia: “Si plegues, què passarà?”. I continuava. Perquè veies que allò s’havia de sostenir, que s’havia de tirar endavant.

Avui dia potser és curiós estar 34 anys en una empresa, però jo ho vaig viure així.

Quines persones et van deixar més petjada?
Sobretot els companys i companyes de feina. La Pilar Granés, la Maribel, l’Anna… L’equip de treball sempre va ser molt bo per mi. Hi havia molt bon ambient, es feia equip, es feia pinya.

Quan passaven coses difícils, potser no podíem decidir gaire, perquè hi havia la Junta i la direcció, però com a mínim fèiem pinya. I això ajudava molt.

Quan has tornat avui a CIPO, què has sentit?
He pensat que CIPO ha millorat molt. Quan has vist d’on veníem, impressiona veure com ha canviat tot. També m’ha fet gràcia tornar i fer memòria, però em sabia greu pensar que potser se m’havien esborrat moltes coses. Fa 18 anys que em vaig jubilar, i 18 anys ja són dies. Abans recordava molt bé les etapes, però ara hi ha coses que se m’escapen.

I, mentre venia cap aquí, també pensava: “Cada dia feia aquest camí?”. Perquè ara ho veia lluny, però durant molts anys formava part del meu dia a dia.

Què t’agradava més de la teva feina?
La comptabilitat. Portar la comptabilitat m’agradava. També fer els quadres de tresoreria, encara que de vegades em feien patir molt. Però era la meva feina i m’agradava tenir-ho controlat.

Sempre m’ha agradat guardar dades i veure l’evolució de les coses. Tenia taules, xifres, comparatives… M’agradava veure d’on veníem i com anàvem canviant.

Et consideres memòria històrica de CIPO?
No ho sé. Jo puc parlar de la meva feina i del que vaig viure des del meu lloc. No era a les reunions de Junta i, segons el director o el president del moment, es compartien més o menys coses amb mi.

Però sí que he viscut moltes etapes. He vist créixer CIPO, he vist moments molt bons i moments molt difícils. I he vist que s’ha lluitat molt en aquesta casa. Molt.

Què sents quan mires enrere?
Que he tingut la sort de veure una transformació molt gran. Vaig entrar a una entitat petita, amb pocs recursos i moltes incerteses. He vist créixer la bugaderia, he vist arribar la jardineria, he vist moments molt difícils i moments molt bons.

I sobretot he vist canviar la vida de moltes persones. Quan penso en aquells primers anys i en el que és CIPO avui, em costa de creure. Ni en els meus millors somnis hauria pogut pensar arribar aquí.

Què t’agradaria que quedés d’aquesta memòria?

Que CIPO no ha sortit del no-res. Darrere de tot el que hi ha avui hi ha hagut molta feina, molta paciència i molta gent compromesa. Hi ha hagut èpoques de patiment, de davallades grosses, i després tornar a remuntar, a poc a poc.

S’ha lluitat molt en aquesta casa. I això també s’ha de recordar.

El cicle d’entrevistes FEM MEMÒRIA, compta amb la col·laboració d’Avelino Garrigós. CIPO no es fa responsable de les opinions aquí publicades, expressades lliurement pels seus autors.