FEM MEMÒRIA – Baptista Domedel: “Tots els que passem per CIPO intentem posar el nostre granet de sorra per millorar la casa”

En Baptista Domedel és actualment col·laborador de CIPO, però, fa uns anys també va formar part del Consell Rector de l’entitat i va arribar a la presidència. També va ser president i vocal de CIPO Flisa, el nom que va rebre la bugaderia creada fruit del pacte entre CIPO i la a la Fundació ONCE, i que va tenir lloc durant el seu mandat.

Com comença la teva relació amb CIPO?
Vaig oferir-me al Consell Rector, si volíem que vingués a col·laborar amb ells.

A Sabadell hi ha moltes entitats amb les quals col·laborar. Per què vas triar CIPO?
Una cosa instintiva. La discapacitat intel·lectual m’atrau personalment, perquè és un col·lectiu que necessita molt suport moral, social, econòmic… I, a part, perquè sempre m’han preocupat els pares. “Què serà quan jo no hi sigui?” “Què serà quan es faci gran?” Tots els pares tenen aquesta preocupació, en un moment o en un altre. Davant això, tu què pots fer? Fer-los costat i, si serveix, bé, i si no, s’ha intentat.

Llavors, no tenies cap relació directa amb el col·lectiu de persones amb discapacitat?
No tenia cap relació amb persones ateses a CIPO i això va ser un canvi, perquè totes les persones implicades en l’entitat tenien una relació directa amb la problemàtica de l’atenció a persones amb discapacitat.

CIPO començava a obrir-se a l’exterior…
Es va veure la necessitat que entressin professionals i que donessin un punt de vista i aportessin una experiència diferents.

Com es va traduir aquesta col·laboració amb CIPO?
Jo participava en les reunions del Consell Rector i col·laborava en tot allò que podia. Com passava a moltes entitats d’aquí Sabadell, ens hi dedicàvem de 7 h a 9 h del vespre fins que es van professionalitzar les gerències i llavors ja no era tan necessari treballar de 7 h a 9 h, però, abans, era com una extensió de la jornada laboral. Et treies temps de la família, de la feina o dels hobbies.

De què t’encarregaves?
Va ser el moment en què començaven les obres de CIPO Flisa, al carrer Ramon Llull, hi havia bastants conflictes. No recordo si eren per les obres, pels diners…

Què va suposar el trasllat de la bugaderia?
Un trastorn total, tant pels que estaven aquí i anaven allà com per portar les obres amb el ritme amb què es pretenia, perquè es volia que per a les Olimpíades es pogués donar servei als hospitals amb els quals treballava CIPO. Recordo que l’objectiu era posar una màquina perquè passés la roba amb rajos ultraviolats perquè per a les Olimpíades era vital, però no es va arribar a temps, tot i que no sé si se’n va rentar alguna petita part. Al final es va inaugurar la nau el ’93.

Va ser un procés llarg.
Sí, i va ser definitiu que el Toni Farrés, amb la regidora Ma Dolors Calvet, facilitessin la compra d’aquell terreny.

A més de la posada en marxa de CIPO Flisa, quin altre moment o activitat va marcar la història de CIPO durant el teu pas?
Can Quer va ser un projecte molt maco, però en un moment en què CIPO no va poder permetre-se’l. L’Ajuntament va cedir, en un mateix conveni, Can Quer, una masia a Castellar del Vallès, i dos pisos junts a Les Termes, els de les llars residència.
La idea era que, en aquella època, com ara, les escoles fan moltes excursions: se’n van al Montseny, d’altres se’n van a Olot, a l’Ebre… i llavors vam pensar que la gent de la comarca podria anar a Can Quer, que ho tenien més a la vora i donarien vida a CIPO, directa o indirectament. Seria com un parc agrari, perquè a CIPO ja començàvem a fer coses de jardineria.
Es va fer una inversió per fer el projecte, els plànols… I es va fer un pou, que el vaig fer jo… Vam anar-hi, vam trobar aigua i el vam fer. Ara se’m faria difícil trobar-lo, però era al camp de sota, a la part més baixa.

Alguna altra iniciativa posada en marxa?
Una cosa molt important que es va portar endavant, però jo no vaig participar-hi, era donar facilitats als pares per a les herències. Que algú se’n cuidés del que deixaven als fills. Tot un èxit la Fundació tutelar i el treball conjunt que es va fer per a la seva creació amb altres entitats del sector.

També vas jugar un paper en la creació, a principis del 2000, de la Fundació Amics de CIPO.
La meva germana i les seves amigues volien fer coses per CIPO. S’oferien per sortir a passejar o fer coses amb els usuaris, però vam girar la cosa, perquè només elles podien mostrar CIPO a la ciutat gràcies als seus contactes. “Fem un grup d’Amics de CIPO”. Primer, es va fer una associació i un sopar solidari a l’Urpí, l’exposició de litografies a l’Acadèmia de Belles Arts… Després va saltar a ser Fundació, per tenir més capacitat jurídica i fiscal.

Recordes aquells primers sopars per captar fons?
Se’n va cuidar la meva germana amb els Amics de CIPO. Recordo l’assistència de les conselleres Irene Rigau i Anna Simó, amb qui vaig compatir taula.

Per què calia treballar la projecció de CIPO a la ciutat?
CIPO era molt conegut, però en l’època que vaig entrar jo l’aspecte de l’immoble que ocupàvem, que és aquest, era una mica deixat o poc cuidat. Es feien treballs manuals i la impressió, d’entrada, era que hi havien moltes coses a fer.

De vocal del Consell Rector passes a president. Com sorgeix l’oportunitat de presidir l’entitat?
Ningú volia ser-ho, suposo! Vaig ser president de CIPO quan es va fer la societat amb CIPO Flisa. El conseller delegat de la ONCE ens va posar les coses molt fàcils, tot i ser representant d’una entitat com la ONCE.
Simultàniament a la presidència, vaig estar al Consell d’Administració de CIPO Flisa. Després, del ‘94 al ‘97, vaig ser president de CIPO Flisa i, després, ja vaig passar a vocal.

I com acaba la teva presidència a CIPO?
No ho sé. Deuria sortir un nou president i ser una decisió fàcil, una evolució natural, perquè no ho recordo.

Actualment, tot i no formar activament part de CIPO, segueixes col·laborant de forma puntual amb l’entitat cedint una nau per a la preparació de l’Outlet.
La meva germana es va involucrar amb la creació de la mostra de roba, l’Outlet, i des de llavors cedim les instal·lacions de la Suministradora del Vallès per preparar-la.

Com veus CIPO ara des de fora?
Home, he de dir que s’ha revitalitzat molt! El Joan Madaula li ha donat un bon impuls, saba nova. Tots els que passem per CIPO intentem posar el nostre granet de sorra per millorar la casa.

Què creus que queda per fer?
El projecte de Can Quer seria una cosa, millorar l’immoble, fer-lo més útil, ampliar les residències…. i el factor econòmic, suposo.

Ets de Sabadell de tota la vida?
Vaig néixer a la Barceloneta. Dir que havies nascut a la Barceloneta, en l’època que jo vivia, et feia vergonya. Ara no. Jo anava a l’escola al carrer Balmes amb Consell de Cent, Altos Estudios Mercantiles, a peu. Quan podia, agafava el tramvia. El 1950, els meus pares van venir aquí a Sabadell i, des de llavors… El meu pare era delegat aquí, a Sabadell, d’una empresa de ceràmica de Terrassa. I ell va muntar un negoci que encara subsisteix, que és el meu, que es diu Suministradora del Vallès.

Des de ben jove ja sabies que seguiries amb el negoci familiar?
No. Jo vaig anar a treballar a la fundició de Cal Sunyer i també a una altra que estava a la plaça Vallès. Va ser després que vaig anar a treballar al negoci del meu pare fins a dia d’avui.

També ets conegut al món de l’esport.
Jo era molt amic del Josep Molins. Quedava un dia al mes amb un altre amic, que també era atleta, però no em podia comparar amb ells, perquè el Molins, Olímpic, l’altre, 100 metres valla… Jo, no.

Has fet esport sempre?
Tota la vida. He fet de tot. Vaig jugar a frontó tennis al Club Natació Sabadell, a handbol amb l’OAR Gràcia i al Palestra i també vaig fer judo.

Es feia esport a CIPO quan tu hi eres?
No. El pati de CIPO servia perquè la gent de la barriada jugués a futbol. Inclús, a la Suministradora vam organitzar un partit solters contra casats i vam venir aquí.

Com a Suminstradora, què teniu en compte a l’hora d’iniciar col·laboracions?
Que sigui un projecte amateur, que no sigui ni futbol ni art, i de Sabadell.

És important la col·laboració sector privat-tercer sector?
Totalment, si no, no tenen futur, però aquí té molt a veure la fiscalitat. Hisenda et deixa participar molt poc amb entitats d’aquest tipus. Si fiscalment s’obrissin més possibilitats, les empreses hi col·laborarien més, perquè ara és molt restringit.

El cicle d’entrevistes FEM MEMÒRIA, compta amb la col·laboració d’Avelino Garrigós. CIPO no es fa responsable de les opinions aquí publicades, expressades lliurement pels seus autors.