FEM MEMÒRIA – Eulàlia Cervera: “Em sembla molt bonic i molt interessant que hi hagi hagut sempre continuïtat en la millora en l’atenció dels usuaris a CIPO”
L’Eulàlia Cervera és germana del Joan Cervera, extreballador de CIPO i actualment usuari del Centre Ocupacional, i filla de Candi Cervera, antic membre del Consell Rector de CIPO i expresident de CIPO Flisa (actualment Ilunion CIPO). L’Eulàlia va començar acompanyant el seu pare a les reunions del Consell Rector, a partir del 2009, fins que va convertir-se en vocal fins fa uns tres anys.
Pedagoga de professió, probablement influenciada pel seu germà, com diu ella, va ser una de les persones que va col·laborar a dissenyar el sistema d’educació integrat de la Generalitat, el qual inclou nens i nenes amb necessitats especials en l’escola ordinària.
L’Eulàlia Cervera i el seu germà, Joan Cervera, a CIPO
Quin és el vincle que t’uneix a CIPO?
El meu pare, de seguida que el Joan, el meu germà, va començar aquí, es va involucrar en l’entitat. La meva vinculació és a través d’ell, que era una persona amb uns valors molt positius, molt socials, i sempre ens va ensenyar a implicar-nos on teníem una activitat, una necessitat o un coneixement. Llavors, el Joan sempre ens ha unit molt com a família, tant amb els pares com amb els germans. Ha sigut sempre un vincle d’unió i sempre ens han ensenyat a estimar-lo i a estar al seu voltant, per les seves necessitats.
Com vau viure la discapacitat del Joan a casa?
El Joan neix sense cap problema. Quan tenia vuit mesos, agafa una otitis greu no diagnosticada pels metges. La meva mare comença a veure que el nen es va quedant aturat, que no reaccionava. Van anar a Barcelona i la infecció ja era greu i l’havia afectat una part del cervell. A partir d’aquí, queda amb una discapacitat.
Els meus pares sempre han fet molt per ell. Van començar anant a Barcelona, a les tardes, amb tren, per fer recuperació. No tenia ni cadira de rodes ni res i llavors pesava molt, però se l’emportaven a coll. I la meva àvia venia a cuidar-nos a nosaltres, que érem tres nenes petites.
Els primers anys van ser molt complicats…
Com els vau viure vosaltres, com a germanes?
Sempre els vam viure com una cosa molt bonica, com una persona a qui cuidar, com una persona amb qui estar al seu costat… La família sempre hem viscut molt al seu voltant. És veritat, també, que el Joan sempre ha sigut una persona molt agradable de caràcter, molt tranquil·la, molt sentimental, molt positiva… i això també ho fa més fàcil.
Sempre heu estat molt implicats?
Sempre, però com una normalitat; una normalitat, però sabent que necessita més atenció que els altres. També hi ha una anècdota molt representativa d’aquella època. Tot i que portàvem el Joan nosaltres a l’escola, que era a Barcelona, els meus pares de seguida van dir que havíem d’intentar que el Joan tingués la màxima autonomia i havíem de mirar que hi pogués anar sol. Vam fer tot un pla familiar: els primers dies l’acompanyàvem, però ell anava sol davant; després, li vam començar a dir que anava sol, però ens anàvem amagant i el vam anar seguint… En aquella època, els bitllets de tren eren un tros de paper molt prim i li costava molt treure’l del moneder, però el meu pare ens deien que ho havia d’aprendre. I vam estar potser un any ensenyant-li tot això, fins que ho va aconseguir.
Un dia, una senyora que també duia el seu fill a l’escola d’educació especial, va trucar la meva mare i la va renyar, dient-li que era una inconsciència deixar anar sol a un nen així: “Una vergonya, mala mare, l’heu d’acompanyar, això no es fa a un fill… La meva mare va tenir un disgust…
Gràcies a aprendre això, i no sobreprotegir, ell, avui dia, encara ve sol i és autònom per agafar el transport públic.
Quan entra a CIPO el Joan?
Quan va acabar aquesta escola, vam enfocar-lo bastant a temes de Jardineria, però a ell no li agradava. Buscant, vam trobar CIPO i van posar-lo al Taller, però va ser el moment de la creació d’Ilunion CIPO i alguns treballadors van passar allà. Ell va ser un d’ells.
Llavors va arribar la pandèmia, i ja feia temps que ens deien que el Joan hauria de fer el canvi de recurs. Vam tramitar la jubilació i, en acabar la pandèmia, vam venir aquí a veure si hi havia possibilitats i hi havia plaça. Hem tingut sempre molta sort, sempre ha estat actiu excepte el temps de la pandèmia.
I tu, com entres al Consell Rector?
El meu pare era membre del Consell de CIPO i a casa sempre estàvem molt al dia. Durant uns anys va ser el representant de CIPO a CIPO Flisa i, del 2006 al 2009, va arribar a ser el president.
El meu pare es va anar fent una mica gran i li vaig dir un dia si volia que l’acompanyés, perquè venia a la nit, fins a les deu o les onze, i conduir a la nit no li anava molt bé. “Doncs, sí, ves venint, estaria bé”. Ell va preparar el terreny i jo ja li vaig dir: “No pateixis, que això ho continuarem”.
Candi Cervera, pare de l’Eulàlia
Quan comences a acompanyar-lo?
El 2009 o 2010 ja venia acompanyar-lo i després ja em vaig quedar. Arriba un moment que el meu pare ja està molt cansat físicament i li plantejo que no cal que vingui, que ho deixi, i que ho agafava jo. Però ell volia sempre que li anés a explicar després i es connectava online els últims anys a les assemblees, mirava els números… sempre. Era una persona molt implicada i, per molt que físicament ja no hi venia, seguia implicat emocionalment.
Sempre has estat vocal del Consell?
Una època vaig ser secretària i feia les actes i, després, vam anar canviant els càrrecs fins que vaig deixar-ho. Va haver-hi una època meva, quan era directora de l’institut, que tenia moltes dificultats per venir. Va entrar el Joan Madaula i fa uns tres anys vam parlar i, com hi havia una altra persona que em podia cobrir i jo no podia dedicar-li temps, ho vaig deixar.
Per què és important un espai com CIPO?
És fonamental. Per al Joan jo crec que és la seva vida, la seva alternativa seria estar a casa, no tindria res més a fer. Li omple la vida de sentit i d’activitat i, per tant, de mantenir-se desperts i de sentir-se útil. Per a mi dona sentit a la seva vida, claríssimament.
Ara, a l’entitat fas de voluntària, continues activa.
Poc, però estic pel que necessiteu. Segueixo lligada a l’Outlet. També faig voluntariat amb immigrants i refugiats, que és un altre camí que m’ha vingut a les mans i l’hem anat agafant, però CIPO sempre tindrà un record molt important.
Què et mou a tu a ser voluntària?
El que he viscut a casa meva: estar activa i implicada, defensar sempre els drets humans i tenir sempre uns criteris socials, intentant que el món sigui el millor possible per a tothom.
Creus que no es respecten els drets de les persones amb discapacitat?
Clarament, no. No perquè es vulgui estar en contra, sinó perquè no tenen les oportunitats que han de tenir. Estic plenament convençuda que no tenen els drets respectats.
Quin creus que és l’estigma més gran?
És la por i la manca d’informació sobre els temes. La por entesa com una emoció que provoca una barrera i que no permet entendre què està passant al teu voltant i la desinformació. Un cop els coneixes, les barreres van disminuint. La por ens bloqueja a tots d’alguna manera. Per això penso que els voluntariats i l’obertura de les institucions és el camí perquè es conegui.
Què destacaries dels teus anys a CIPO?
En general, el meu record de la junta és positiu i bonic. No vaig viure problemes ni discussions, amb gent molt positiva i presidents entregats.
El tema al qual jo era més sensible, segurament per influència del meu pare, era la coordinació amb CIPO Flisa, que era una mica l’obsessió del meu pare. Però mai he tingut la sensació de dificultat, sempre ha sigut tot amb molt respecte.
I pel que fa a l’entitat, recordes algun moment significatiu?
La meva visió, bastant ara des de fora, no és que hagin hagut èpoques dolentes i coses molt bones de sobte, sinó que hi ha hagut una feina constant per anar millorant les coses. Crec que és una entitat que té molt clar que ha de donar un servei als usuaris, que són el més important, i que es van plantejant petites coses. Em sembla molt bonic i molt interessant que hagi hagut sempre continuïtat en la millora en l’atenció dels usuaris a CIPO: en residències, en millorar les instal·lacions, fer més activitats fora d’aquí…
Últimament, hi ha una millora en la visió de l’entitat cap enfora, que abans no hi era, tant des del punt de vista empresarial, no quedant-nos tan ancorats en el tercer sector i buscant més beneficis i feines importants, com des del punt de vista de xarxa, que es conegui, d’arribar a gent jove… i això es nota. Abans era tot més cap endins. S’ha notat el canvi generacional i dona una imatge molt més oberta de tot, amb més activitat i projecció.
De fet, CIPO feia la neteja a l’institut on tu eres directora.
Sí, vam quedar que tot el que fessim allà fos amb entitats de Sabadell, donant suport al tercer sector. Per això, la neteja vam contractar-la amb CIPO.
De professió, tu ets pedagoga. Creus que ha influenciat el fet de tenir el Joan com a germà?
Moltíssim. Jo des de petita deia que em cuidaria del Joan i de nens i nenes com ell. Vaig fer les pràctiques a la seva escola i em vaig quedar allà de professora.
I com passes a l’escola ordinària i a la direcció de l’Institut Ca n’Oriac?
És una història molt llarga. Primer, jo estava en escola especial. Quan comença la integració i arriba la Generalitat, als anys 77-78, es comença a plantejar una cosa molt capdavantera a l’Estat espanyol: que el Departament d’Educació no tingui dos sistemes educatius paral·lels, l’ordinari i l’especial, sinó que només n’hi hagi un. Llavors, ens criden a un grup de persones que estàvem en escoles d’educació especial (en aquella època jo era molt jove). Ens reunim amb els responsables i tècnics, que porten una gran carpeta plena de folis blancs i ens diuen: “Hem de dissenyar el sistema d’educació especial de la Generalitat de Catalunya, així que anem agafant idees de gent implicada…”
Buscaven persones que havien estat treballant en l’educació especial, però que passessin a treballar a l’ordinària i poguessin rebre els alumnes arribats de l’especial. En aquell moment va ser quan jo vaig fer el pas a l’ordinària i es comencen a crear els equips psicopedagògics.
Com es rep aquest nou sistema integrador?
Fatal. I encara arrossega crítiques… Sota l’escut “No estem preparats” o “No hi ha recursos”… Va ser molt, molt difícil.
El cicle d’entrevistes FEM MEMÒRIA, compta amb la col·laboració d’Avelino Garrigós. CIPO no es fa responsable de les opinions aquí publicades, expressades lliurement pels seus autors.