FEM MEMÒRIA – Francesc Aguilar, el president més jove de CIPO

Francesc Aguilar, actualment jubilat, era oficial del registre de la propietat i és germà del Josep, usuari del Centre Ocupacional. L’any 2000 van oferir-li al Francesc ser el president de CIPO. Ho va ser durant dues legislatures, fins al 2008, durant una època força complicada per a CIPO econòmicament.

Com entres a formar part de CIPO?
Per necessitat. Jo tinc un germà amb discapacitat, que va entrar amb un 38-39% de discapacitat, però fa anys que li van reconèixer el 90% de discapacitat.
Durant els primers anys a la cooperativa el Josep encaixava força bé a l’ocupacional, però la cosa va començar a derivar en sentit negatiu atès que el grau de dependència s’anava incrementant. Vam haver de fer un pensament. CIPO, gràcies a Déu, tenia i té llars residència i va entrar a la casa del carrer Joan Sallent. Amb el temps, el Josep necessitava més suport, era més dependent i ja no encaixava a CIPO, i el vam haver de canviar al Centre Sant Medir ubicat a Collserola que era el més proper amb places disponibles en aquell moment. Després de tres anys en llista d’espera, va entrar a La Carena, la nova residència d’Atendis i va fer un canvi total. Estic supercontent. No em podria tocar altra loteria millor que aquesta.

Quin missatge donaries als germans que es troben en una situació similar?
Jo els diria una cosa molt clara als germans. Primer, han de perdre la por. Que no pensin que el dia que hagin de cuidar el seu germà o germana els hi suposarà una càrrega feixuga, per sort tenim un seguit d’entitats d’àmbit social que vetllen pel benestar de les persones menys afavorides i dels seus familiars. La societat ha canviat. Que perdin la por, que s’obrin, que s’informin, que no esperin a l’últim moment, que es moguin abans que arribi aquest traspàs generacional.
També vull animar-los a involucrar-se en l’entitat, primera, perquè no els suposarà cap càrrega i, segona, perquè són noves generacions i poden aportar idees noves i la seva contribució és molt important. A més, i no menys important, l’usuari o usuària de l’entitat se sentirà més feliç en veure que la família s’interessa, que viu i que s’involucra en la cooperativa. No oblidem mai que CIPO no deixa de ser una segona casa per ells.
Estem parlant de germans, però ho vull fer extensiu a qualsevol vincle afectiu, tingui vincle consanguini o no. Port ser un oncle, una cosina, un cosí segon, un amic de la família…. Evidentment, amb la preceptiva tutela d’aquesta persona.

Tu estaves molt involucrat en l’entitat?
Havia anat a alguna assemblea i poca cosa més, però, de sobte, un bon dia, em truca el que era president en aquells moments, el senyor Juan José Sánchez, per dir-me que buscava un substitut per la presidència. En aquells moments jo tenia 40 anys i crec que vaig ser el president més jove de CIPO.
La primera reacció que vaig tenir quan m’ho van proposar va ser la de declinar aquesta honorable proposta atès que, a causa de la meva responsabilitat al Registre, tenia molt poc temps lliure. A més era conscient de que eren temps difícils i econòmicament la cooperativa no passava pels seus millors moments. Realment, la situació econòmica era molt preocupant.
Vaig interessar-me per conèixer més a fons el personal, usuaris, membres de la Junta i, sobretot, estava interessat en conèixer al gerent de l’entitat, que era la persona que estaria la peu del canó, dia i dia vetllant pels interessos i el bon funcionament de la cooperativa. Desprès de parlar una estona amb el Vicenç Creus, que era el gerent en aquells moments, em va convèncer i vaig acceptar la presidència, però li vaig dir: “Jo tinc molt poc temps per dedicar-me a la cooperativa”. En aquella època ens reuníem bastant. Ell baixava al centre i, mentre dinàvem, despatxàvem temes, perquè era l’únic moment del dia que tenia disponible. Tant era el poc temps del que disposava que en més d’una ocasió alguns membres de la Juta havien vingut a casa meva i fèiem reunions al menjador.

Amb quina situació et vas trobar?
Molt estressant. Em vaig trobar amb la bossa buida: res de ”cash” i molts deutes amb el banc. Davant d’aquesta situació un diu: “Ens hem d’espavilar”. L’administració, l’empresa privada… es van fer moltes coses per tirar la cooperativa endavant. L’associació Amics de CIPO es va crear a partir d’aleshores, durant el primer mandat, entre el 2000 i el 2004 i s’hi va bolcar.

Quina va ser la funció de l’associació?
Era una manera de donar a conèixer CIPO i de captar fons per a l’entitat.
Teníem una gerència molt bona i un personal d’aquí, fantàstic, els monitors i demés, i els cooperativistes. Recordo que en una reunió vam haver de demanar-los fer un esforç econòmic a títol particular per abaixar el deute del banc, per pagar el préstec, i la gent va complir. O fèiem l’aportació o havíem de tancar la cooperativa.

Es va plantejar el tancament seriosament?
Sí, és que… Un cop va marxar la bugaderia amb l’ONCE, amb la mica de bugaderia que teníem aquí i els manipulats no es podia sostenir l’entitat. Va ser dur aquest traspàs, perquè es van emportar la maquinària i els treballadors i persones del Centre Ocupacional s’havien passat al taller, que no era el recurs adequat.
Vam anar a parlar amb la Generalitat i ajudarien si fèiem un pla de viabilitat amb canvis perquè al Centre Ocupacional, per exemple, els usuaris cobraven, no pagaven el transport ni les colònies… Plantejar els pares una rebaixada d’aquestes era dur, però calia parlar les coses clares. El pla va voler dir estrènyer-se el cinturó i que la cooperativa fes gestions per pagar el préstec.

El tancament estava sobre la taula, doncs.
Si no hi havia Pla de viabilitat, la Generalitat plantejava tancar, fet que no estàvem disposats a acceptar de cap manera. Finalment, gràcies a l’esforç de tots per complir amb el Pla ens en vam sortir.
Va ser una època també en que CIPO tenia molt poca relació amb d’altres entitats del sector, s’havia com tancat. Amb Prodis, a Terrassa, feia temps que no es tenia contacte, amb l’APDP els contactes eren mínims… A poc a poc es van anar enfortint els llaços amb altres entitats i, al cap d’uns anys, es va reactivar la Fundació Tutelar, de la qual n’érem promotors. Primer, vam pactar amb Atendis i CIPO Flisa i, després, amb la resta d’entitats, com Prodis, de Terrassa. Com a representant de CIPO, vaig ser el primer president de la Fundació Tutelar Família i Societat
Calia reactivar-la, perquè hi havia una necessitat. Jo veia la cara de desesperació dels pares quan els fills se’ls estaven fent gran, jo veia que molts germans es desentenien del tema… i no pots obligar-los. La Fundació la vam fer pensant en nosaltres, però oberta a la societat i, quan va començar a funcionar, venia gent de Sant Boi!

Quines diries que van ser les tres accions més significatives del teu pas per CIPO?
1. Salvar econòmicament la cooperativa.
2. Millorar el benestar dels usuaris i treballadors.
3. La visió que es va donar a la ciutat de CIPO, perquè a CIPO el coneixia molt poca gent. Quan dic a la ciutat, em refereixo a les empreses, a l’Ajuntament, que vam batallar molt per aconseguir feines de jardineria. Ens vam obrir molt a l’exterior.

Com més es va treballar aquesta visibilitat de l’entitat?
Des de la pròpia gerència, els propis treballadors… no paraven per aconseguir clients. Els Amics de CIPO també van donar una visió fantàstica de l’entitat.

Com sorgeix la idea de l’associació?
Del senyor Domedel i de la seva germana i algunes senyores amigues que volien treballar per CIPO. “Què podem fer?”, ens van dir. “Feu que Sabadell s’interessi per CIPO”. Ho van entendre ràpid i van muntar un sopar a l’Urpí al centre amb personalitats de Sabadell, empreses, artistes, l’Ajuntament… Va ser el primer acte de captació de fons!
Després, una exposició i venda de quadres i litografies de pintors de renom de la ciutat i de Catalunya. 100.000 pessetes es van recaptar. I després, l’Outlet, que va funcionar molt bé. Aquestes senyores es movien molt i en sabien molt.

I com consideres que es va millorar la vida dels usuaris?
Així que teníem quatre calerons, millorant les instal·lacions.
Recordo que l’Ajuntament ens va voler traslladar més a baix, on està actualment la biblioteca, perquè el tren passés per aquí. Vam estudiar totes les propostes. Però això era propietat de CIPO i per treure’ns, ens havien d’expropiar. No vam acceptar la proposta.
Ens volien posar allà, però era una concessió administrativa per cinquanta anys. Tot i que no havíem de posar ni un duro, això no quedava com a propietat. A més, era un edifici més petit que aquest, i el cost del manteniment hauria de ser car. Allà podien ser 1000 metres quadrats i no hi havia pati: només planta subterrània pel pàrquing, planta baixa i primer pis. Ascensors amunt i avall tot el dia… gens pràctic!

Quines millores es van fer?
Són menors, vistes ara, però es va canviar d’ubicació el menjador per donar més llum a les aules.
Teníem un client que fabricava unes peces de geotèrmia i ens assessorava. Ens van regalar unes peces que es clavaven a terra, a una determinada distància, i traslladaven la calor de baix a dalt, amb la qual cosa s’escalfen els espais. Deuen estan enterrades per aquí encara.
També es va fer el mural de trencadís d’aquí fora, al pati.

Com va sorgir la idea del mural?
Va ser amb motiu de l’any Gaudí. Els de l’Escola Illa de Sabadell ens van assessorar i van formar els nois. Van fer tot el procés: agafar trossos de ceràmica, trossejar-la i els nois van fer molts dibuixos. Llavors, ells van ajuntar-los tots i van fer això. Recordo que vam fer la inauguració acompanyats de famílies, amics, l’Escola Illa i una soprano d’Amics de l´Òpera que va cantar mentre l’alcalde i un grup de nois destapaven el mural.

La Jornada de portes obertes també va començar en aquella època?
Sí, van néixer arran de la reunió del pla de viabilitat, en la qual vam comentar els canvis que estàvem fent i vam pensar que estaria bé ensenyar cada any les millores. Començaven a les 12 del matí i acabaven a les 17 h o 18 h, un dissabte, amb les famílies, convidats, un càtering aquí fora, alguna actuació, els típics discursos del president i de l’alcalde o d’una altra personalitat, posàvem cadires per aquí…

Van ser anys intensos…
Jo ho comparo amb empreses les accions de les quals valen 15 cèntims, fitxen un capitost nou i al cap de dos anys va a tres euros l’acció. Va ser difícil agafar una empresa plena de deutes i al cap d’uns anys que l’empresa funciona amb producció.

Quan decideixes desvincular-te de CIPO?
Quan deixo la Fundació tutelar, deixo CIPO també. Ho faig per necessitat: feina, a nivell personal, per salut… No va ser fàcil, però el meu horari laboral era ja de 10 a 11 hores diàries… i no tenia temps per a la família, així que després de dues legislatures, el juny del 2008, vaig deixar la presidència, tot i que hi havia gent que volia que continués. Jo, en principi, només volia estar quatre anys, però en quatre anys no arregles tot allò que vols arreglar.

El cicle d’entrevistes FEM MEMÒRIA, compta amb la col·laboració d’Avelino Garrigós. CIPO no es fa responsable de les opinions aquí publicades, expressades lliurement pels seus autors.