FEM MEMÒRIA – Joan Galí: “Dona gust entrar en entitats on veus que hi ha un equip més o menys estable i que la gent penca”

En Joan Galí, tot i que es va formar com a fuster ebenista, mai hi ha exercit, perquè va triar el camí de l’emprenedoria. Amb dinou anys, va entrar en el món del tèxtil i va muntar una empresa d’estampació que va estar en marxa fins al 2007. Actualment, té una llibreria de segona mà, Llibrenet, que compta amb milers de llibres.

En l’àmbit social, a més de la seva trajectòria a CIPO, també va formar part d’altres entitats esportives, comissions de festes i associacions de veïns i va fundar dues entitats a Sant Feliu del Racó: un esplai infantil i un grup de teatre per a gent gran.

Com va sorgir la teva vinculació amb CIPO?
El Miquel, el meu germà, va començar a CIPO quan es va fundar l’entitat, des del començament mateix, amb la dotzena o quinzena de famílies. Activament, jo no era a CIPO, però, en canvi, estava en el grup Estona, un grup d’esplai per a persones amb discapacitat. Vaig ser monitor, quan tenia disset anys, el 1977-78, aproximadament. Hi vaig estar dos o tres anys, perquè després jo vaig marxar a la mili i hi vaig perdre el contacte.

Què fèieu a l’esplai?
Agafàvem els usuaris i fèiem activitats, tant al local com sortides: fèiem excursions amb autocar, si hi havia diners, o per aquí Sabadell. La gent que va participar i estructurar el club Estona venien de l’esplai La Roda.

Els usuaris eren tots de CIPO?
Sí, perquè en aquella època només hi havia CIPO. Va ser després quan van sorgir altres entitats. Hi havia com una trentena de persones. De fet, vam començar aquí, però era delicat, perquè havia d’haver-hi algú de la casa i era normalment els dissabtes. No estava tancat, perquè hi havia la bugaderia, però havies de tenir algú que ho controlés. Així que es va buscar un local alternatiu, que era al barri de Gràcia i, més tard, es va traslladar al carrer de Gràcia.

Hi havia la necessitat d’oferir un temps d’oci i lleure de qualitat?
Sí, i a més hi havia molt paternalisme de les famílies. Els pares els portaven a CIPO i els recollien i nosaltres havíem d’aconseguir que els deixessin venir els caps de setmana. Fins i tot, en alguns casos, els anàvem a buscar, però al final vam aconseguir que els pares els hi deixessin anar i, fins i tot, que agafessin l’autobús. Es van anar aconseguint coses a través de l’esplai.

Després d’uns anys desvinculat de CIPO, vas tornar.
Els meus pares es van anar fent grans i vaig venir jo a participar, primer, com a soci a les assemblees i, després, un bon dia, seria el 96-97, van demanar voluntaris per formar part de la Junta. Per a mi va ser un plaer col·laborar-hi. Dona gust entrar en entitats on veus que hi ha un equip més o menys estable i que la gent penca. Jo m’ho vaig passar molt bé.
Durant aquest segon període vinculat a l’entitat, quin creus que va ser la fita més important?
Per a mi, va ser la residència nova, Parc Central. Representa que formava part de l’equip de la Junta que feia d’enllaç amb les llars residència i vaig participar en les negociacions.

Com va ser el procés d’obertura?
Des de l’Ajuntament ens van oferir un espai completament diàfan i ens van deixar fer el que volguéssim. Era fantàstic. Era una concessió de cinquanta anys i això dona molt de si. Es va aconseguir que Ikea i altres entitats i empreses hi col·laboressin.

També vas viure moments complicats.
La bugaderia va marxar de CIPO, però després vam muntar una de més petita. Jardineria, amb l’Ajuntament, estava bastant bé, però els manipulats tenien les seves oscil·lacions. Moltes empreses donen feina de manipulats, però en el moment que hi ha una crisi, nosaltres entrem en competència amb la gent del carrer i les empreses donaven feina a gent que feia els manipulats des de casa. Llavors minvava l’activitat i, en aquests moments, és quan hi ha tensions econòmiques. Al final, això és una empresa i han de sortir els números, fer i seguir el pressupost escrupolosament i controlar qualsevol desviació que hi pogués haver. Després de la jubilació del Vicenç Creus, hi va haver una profunda crisi que va generar uns canvis de gerència, amb Joan Torras i, després, Xavier Martínez. Va ser un moment difícil.

Al Consell d’Administració d’Ilunion CIPO hi ha tres persones de CIPO i tres persones de l’ONCE, entre els quals el president sempre és de CIPO i el conseller delegat, d’Ilunion, que és el gestor. Tu en vas ser representant.
Des del 2008, com a vocal, i després com a president, del 2014 al 2018. La meva estada va anar bé.

També vas viure els inicis del patronat de la Fundació Som Suport, l’antiga Fundació Tutelar Família i Societat.
Les converses van començar entre els pares de CIPO. Jo vaig ser un dels quaranta fundadors, que érem tots de CIPO, perquè els meus pares van voler que em fiqués jo directament. Hi havia la necessitat que el dia de demà els nanos tinguessin una residència on anar i es va vendre una mica la idea que la Fundació serviria per crear residències. Es va fer una Fundació tutelar de Sabadell i comarca, com es deia inicialment. Hi havia una persona de la Junta que era advocada i feia les gestions. Al començament només fèiem incapacitacions. Era com una assessoria jurídica. Encara no hi havia activitat o persones tutelades.

On estava la Fundació?
La Fundació va començar a la Rambla, on CIPO tenia un espai social, amb un bar i un espai per fer formació i, a dalt, hi havia la Fundació. Aquell local volia ser una porta oberta al públic, però no va funcionar, perquè, a més, durant aquella època, CIPO no tenia gaires recursos.
Després, quan jo era tresorer, la seu era a l’escola President Kennedy i, després, al carrer Les Valls, que va ser quan es va canviar el nom a Família i Societat i és on està ara. Aquí és on realment comença l’activitat, quan ja havien entrat les altres entitats que en formen part, després d’una Assemblea on es va acordar obrir més l’entitat al públic: Ilunion, Atendis i Prodis.

Vas arribar a ser president.
Vaig ser president, perquè estava com a representant d’Ilunion al patronat i es va decidir que faríem una rotació de presidència. Hi vaig estar uns tres anys i vam fer molt contacte amb els ajuntaments, perquè són els primers que atenen un cas i després te’l porten. Quan vaig plegar, hi havia una quarantena de tutelats, ja estava tot en marxa.

Ara fa uns cinc anys que vas desvincular-te de CIPO.
Les persones tenim una capacitat i després ens anem descarregant. Arriba un moment que potser dius: “Això ho pot fer millor una altra persona”. Mentre puguis aportar alguna cosa, bé, però si no…

Què en treus de tots aquests anys?
Molt, un gran record, haver compartit temps i espai amb gent molt agradable. Estic satisfet en aquest sentit, sí.

El cicle d’entrevistes FEM MEMÒRIA compta amb la col·laboració d’Avelino Garrigós.

CIPO no es fa responsable de les opinions aquí publicades, expressades lliurement pels seus autors.