FEM MEMÒRIA – Joana Soler: “Anàvem a entrenar a les pistes d’atletisme i allà estàvem amb la resta de nens”

La Joana Soler, actualment presidenta de Joventuts Musicals de Sabadell, va ser la primera professora d’activitat física de CIPO a principis dels anys 70. Pionera no només en l’àmbit esportiu, ja que va ser una de les primeres atletes femenines de Sabadell, va utilitzar l’esport no només per millorar el benestar de les persones ateses sinó com a eina d’inclusió social.

Quan vas entrar en contacte amb el món de la discapacitat?

Va ser al vol dels anys 67-68 perquè jo feia atletisme i el Pep Molins, qui va ser el meu entrenador i, més tard, el president de Joventuts Atlètiques de Sabadell, un dia, em va dir: “Nena, vols fer de monitora de gimnàs? Aniràs a tal col·legi, a tal altre, a tal altre…”. I vaig anar a diferents escoles i d’aquesta manera vaig anar a parar a Bellapart. Vaig començar les classes allà i, quan em vaig trobar tots els nens, vaig pensar: “Aquí què faig?”, perquè jo havia fet classes de gimnàstica ordinàries.

Vaig tenir molta sort, però, perquè tenia el suport de l’equip de professionals i, en aquella època no hi havia material a les escoles, que si queies, queies a terra, però jo vaig parlar amb el regidor d’esports de l’Ajuntament de Sabadell, el vaig anar a veure, per demanar-li que ens feien falta unes pilotes i tal… Doncs vam tenir un plint, un poltre, una barra d’equilibri i matalassos. I és cert que el que no tenien altres escoles ho teníem nosaltres a Bellapart.

 

Com vas afrontar les primeres classes, perquè no hi havia gaires referents de gimnàstica adaptada suposo…

No, res. Jo no tinc INEF ni coses d’aquestes, però sí que tinc diferents cursets d’atletisme i d’entrenadora reconeguts per la Federació Espanyola d’Atlatisme. Els llibres que jo tenia d’exercicis infantils, els vaig aplicar als nens i nenes de Bellapart. N’hi havia que en sabien, n’hi havia que no, n’hi havia a qui li deies que estirés el braç i t’enganxava, o es posaven a plorar o t’abraçaven…

Recordo una nena autista, maquíssima. Li deia que fes coses i només se’m quedava mirant. Doncs vaig aconseguir que aquesta nena fes gimnàs. També recordo que, passats uns anys, que vaig anar a l’escola Xaloc, que estava al carrer Cervantes, tenia un nen també autista que feia la seva. No sé si havien passat tres anys o més, quan un dia, la meva sorpresa va ser que em va dir ”Hola, Joana”. Va ser una cosa… Se’m posa la pell de gallina! D’experiències en tenim moltes, però el que a mi m’han aportat aquests nens amb discapacitat és molt més del que m’han aportat altres nens.

 

De Bellapart com arribes a CIPO?

Perquè es va construir CIPO, i molts dels nens de Bellapart van passar aquí i jo, també. Feia uns dies aquí i uns altres, allà.

Jo me’ls estimava molt, ells m’estimaven molt, i jo considero que en aquells moments vaig fer una gran feina amb tots els nens, perquè per mi mai es van sentir discriminats, ni res. Anàvem a entrenar a les pistes d’atletisme i allà estàvem amb la resta de nens.

 

Quants anys vas ser aquí fent classes?

Pocs anys, perquè l’any 75 em vaig casar i vaig anar deixant coses, però recordo que vaig passar unes èpoques molt maques tant aquí com a la resta de llocs on he estat. Amb aquests nens van ser moltes experiències. Les classes de gimnàs aquí eren maquíssimes perquè vaig incorporar l’esport: llançaments, salts, curses, tombarelles… no només repeticions. Tot allò que jo podia aportar, els hi aportava.

Va ser una experiència molt bona tant per mi com pels nens, perquè per ells el gimnàs era una cosa única i especial, perquè a casa no tenien la possibilitat de fer-ne. Eren nens molt retrets, nens que els hi costava expressar-se, que tenien moltes dificultats, i el fet de poder sortir a un lloc lliure, poder córrer… era molt positiu. Penso que aquests nens van progressar molt. Ara, per sort, l’educació integral de tots aquests nens ha avançat molt i tenen una integració molt mes personal ja  que comencen a ser tractats des de molt petits.

Jo me’ls trobava pel carrer, i tots em coneixien. De fet, als anys vuitanta ja, vaig sentir que em cridaven i era un noi dels que havia tingut aquí i va estar tan feliç de veure’m… Per a mi, això és el premi més gran que he pogut tenir i una de les alegries més entranyables: haver pogut tenir el tracte amb aquests nens. Poder-m’hi relacionar i tenir aquest record és una satisfacció que no es pot explicar i és inapagable.

 

L’esport també pot ser una eina d’inclusió.

I tant que l’esport és una eina d’inclusió! A primers dels setanta, parlar d’inclusió ja començava a ser un fet. Aquí ja vaig aconseguir que alguns nois participessin en els campionats d’atletisme de Sabadell. Un va fer salt de llargada i un altre va córrer els 100 metres també, en categoria infantil.

També vam fer a CIPO el primer equip de futbol de nens i jo no havia fet futbol mai… He fet atletisme, he entrenat a bàsquet, he fet vòlei, però futbol… Em van donar un llibret amb totes les regles per estudiar-me-les. Així vam començar una lligueta amb quatre centres més: Montserrat Montero de Granollers, les llars Mundet i un altre que no recordo qui era.

També recordo que l’Ajuntament, com a premi, ens va convidar a anar a veure la pujada a Montjuïc que va fer l’Eddy Merckx i després anar a dinar a un lloc molt famós per allí també. I ens vam trobar el Kiko Ledgard. Per als nens, no cal dir que veure al matí l’Eddy Merckx en bicicleta i, a la tarda, al Ledgrad, va ser una experiència que la recordaran tota la vida. Haig de reconèixer que l’Ajuntament ens va ajudar molt, moltíssim, a poder tenir un tracte normalitzador.

 

La participació de persones amb discapacitat en campionats d’atletisme ordinaris no era habitual, no?

Que jo sàpiga, no era habitual, però jo els vaig inscriure i ningú va dir res, no recordo cap entrebanc. Sí que vaig explicar el perfil, que era un home, però que correria a la categoria infantil. Suposo que vaig parlar amb l’organització, però allà totes les criatures eren benvingudes i respectades.

Val a dir que jo amb altres noies vam ser les primeres atletes dones, l’any 1963, i això tampoc era gens habitual. Fèiem la lliga amb tots els grans equips: amb el Barcelona, amb el Club Natació… Entre els grans equips d’atletisme de noies hi havia Sabadell, i no quedàvem les últimes! Hi havia saltadores, llançadores, sprinters, fondistes… En aquelles èpoques totes fèiem tot. Érem “les nenes”, les primeres dones que vam començar: la meva germana, la Marisa, la Maria Dolors, la Victòria, la Maria Teresa, una altra que no recordo el nom i jo. Més tard en van venir més i una d’elles va ser la Carme Valero.

Aquesta circumstància em va ajudar a entendre què era l’esport i, especialment l’atletisme, ja que essent un esport en què totes les proves són individuals, excepte els relleus, sempre es competeix en equip. Totes les proves puntuen per l’equip i això és molt important perquè totes érem necessàries.

 

Com vas introduir-te en l’atletisme?

Va ser per casualitat, per la relació que teníem amb una amiga, la Maria Dolors, i el seu pare. Ens van convidar a anar a les pistes a fer atletisme i allà que vam anar. “I ara que som aquí, que fem? Doncs, córrer!” I així vam començar. El Pep Molins era el nostre entrenador i ens anava dient què havíem de fer.

Així, una mica en sèrio i una mica en broma, va ser com aquestes cinc o sis noies vam començar. Realment va ser una etapa molt i molt maca i de molts records

 

Per què vas deixar-lo?

Perquè em vaig casar i, tot i que jo sempre he sigut una persona molt liberal, no podia fer-ho tot: estar a casa, treballar, fer atletisme.

 

De què treballaves a Barcelona?

Jo soc persona d’ofici: soc cosidora de peces, però a mi cosir peces no m’ha agradat mai. La meva mare també ho era i, de petita, amb la meva germana l’ajudàvem. Quan vaig ser més gran, vaig anar a treballar a Barcelona com a sargidora-teixidora, però a mi seguia no agradant-me aquest ofici. En aquells moments, però, tampoc em podia imaginar que faria un canvi tan radical i que podria seria professora de gimnàs.

 

Ara continues activa, però fora de l’àmbit esportiu. Ets en la presidenta de les Joventuts Musicals de Sabadell i vicepresident de les de Catalunya. D’on neix la passió per la música?

Quan ajudàvem a fer peces a la meva mare, perquè la meva germana i jo estiguéssim quietes, allò que la música amansa i tranquil·litza, ens posava la ràdio i escoltàvem els concerts del Palau, les òperes del Liceu… Amb sis o set anys ja escoltava Wagner, Verdi, Puccini, Beethoven, Mozart, Liszt… Així em va quedar la passió per la música. La música sempre m’ha acompanyat i, de fet, també treballava la gimnàstica amb música, ja que la música educa, cura, enriqueix, fa créixer com a persona i estimula els sentiments. Sobretot la feia servir molt a les classes d’extraescolars.

 

Toques algun instrument?

No. De petita vaig fer un curs de piano i dos de solfeig, però no vaig seguir, ja que en aquells moments estudiar piano era massa exigent per mi, perquè  jo era molt moguda i no era capaç de posar l’atenció que era necessària. Ara em sap greu no haver sigut més aplicada, però…

 

Has estat pionera de moltes coses.

Potser me n’adono ara que soc més gran. He sigut una persona que sempre ha fet esport, atletisme. No he sigut mai bona, però he ajudat l’equip a fer punts, que també és important. També he fet alta muntanya, escalada, tot i que no he sigut una gran escaladora, he fet alguna cosa d’espeleologia, sempre m’he mogut, he sigut lliure, he parlat quan ha calgut i he defensat tot allò  que he cregut que havia de defensar… Jo sempre dic que tinc la raó fins que no se’m demostri el contrari i, si m’equivoco, demano disculpes, tot i que soc molt cabuda.

Sí, he sigut atrevida i he fet coses que altres potser no haguessin fet. He sigut pionera amb moltes coses, però també he viscut uns temps en què hi havia moltes coses per fer i particularment per les dones. En aquells moments, les dones o érem atrevides o ens quedàvem a casa, i jo quedar-me a casa…

 

I la família com ho veia?

Malament, però si jo tenia una cosa clara la feia, des de petita, que ja era protestona i crec que no ho he deixat mai, però sempre amb bones paraules i condescendència.

Val a dir una cosa: soc nascuda el 1942, en plena postguerra. A casa meva eren molt rectes, però també molt avançats. Jo vaig anar a les Escolàpies i, després, vaig anar a una escola mixta, a la Nostra Llar, que era molt avançada. Allà feien classes de poesia i parlàvem castellà quan havia de venir l’inspector, perquè si no era tot en català.

Jo puc dir que hi ha tres persones en la meva vida que m’han influenciat moltíssim: el senyor Vall, que era el professor de l’escola Nostra Llar; el Pep Molins, el meu entrenador; i, en especial, el meu pare, amb qui sempre vaig tenir una gran relació. El meu pare era molt intel·ligent i molt savi.

Soc com soc, potser, perquè tinc barreja d’arrels familiars: la meva mare és nascuda a l’Uruguai, la meva iaia, uruguaiana, el meu besavi, uruguaià… i l’altra part d’arrels catalanes. No sé si aquesta circumstància ha influït a ser com soc. No ho sé.

Però tot aquest bagatge m’ha portat a ser qui soc: atrevida, voler fer les coses, si he trobat un impediment o dificultat he intentat superar-la, sempre he après de totes les persones que he conegut i, per descomptat, m’han enriquit, i molt, i he après molt dels nens. L’esport m’ha ajudat moltíssim a créixer com a persona, a ser estricte i disciplinada , a ser condescendent i dialogant, però, al mateix temps, m’ha ensenyat a saber esperar i ser pacient, ja que tot arriba al seu moment.

Hi ha una dita que diu: si un disbarat té arreglo, no cal preocupar-se; i si no en té, tampoc cal preocupar-se, ja que tot arriba al seu moment i quan és l’hora.”

 

El cicle d’entrevistes FEM MEMÒRIA, compta amb la col·laboració d’Avelino Garrigós. CIPO no es fa responsable de les opinions aquí publicades, expressades lliurement pels seus autors.