Josep Grau: “L’Outlet va ser una comunió total de voluntats”

El Josep Grau va arribar a la Fundació CIPO al voltant de l’any 2000. Com a vocal del Patronat, va involucrar-se i convertir-se en un pilar clau de l’esdeveniment de captació de fons de CIPO més important fins al dia d’avui: l’Outlet.

Tenies un vincle amb CIPO abans d’entrar?

No tenia cap relació amb l’entitat. Vaig entrar per conseqüències de la meva manera de pensar, perquè sempre he tingut ganes d’ajudar, de forma natural i innata. Amb Intermón també fa anys que hi col·laboro, encara que avui ja no tant directament.

Quan em vaig jubilar, als 65 anys, encara no, vaig marxar a Etiòpia. Primer, vaig anar-hi com a turista i, allà, vaig veure una cosa molt maca, un espai de vida que hi havia per a nens que estaven al carrer. Era Global Infantil. Vaig decidir tornar, ja com a voluntari al projecte, en el qual vaig estar involucrat durant quatre anys, més o menys. Jo allà feia tasques de manteniment. Quan es fa de voluntari, fas tot allò que et manen. Vaig tenir una gran experiència.

 

Com decideixes col·laborar amb CIPO?

Vaig conèixer la realitat de CIPO i, com tenia temps, vaig pensar que jo podia fer una feina aquí, a la Fundació que hi havia.

Tota la Junta vam decidir fer l’Outlet. Amb la idea i coneixement personal de l’Encarna Domedel, que formava part de la Fundació, vàrem començar a anar a veure a tots els possibles proveïdors de roba. Cada any els contactàvem de nou i anava a buscar la roba i, si hi havia algú altre que em podia ajudar, anàvem plegats. Ho vaig fer durant tres o quatre anys. I també portava els números.

Segur que em deixaria noms, ja que l’edat no m’ho perdona, però sí que he de dir que l’Outlet va ser una comunió total de voluntats i, per això, no nomenaré ningú.

 

Quantes persones hi havia involucrades en l’Outlet?

Tots els de la Junta de la Fundació, algú d’aquí, xofers, i també Ilunion CIPO, que ens deixaven les gàbies on col·locàvem cortines i es convertien en emprovadors. He de mencionar molt especialment, entre d’altres, la cessió del magatzem de Suministradora del Vallès que cada any ens feia el Baptista Domedel.

 

Com es feia la difusió?

Fèiem propaganda personal, boca a boca, penjant molts cartells als llocs i parets permesos, o no. També repartíem fullets als comerços, bústies de particulars i despatxos professionals.

 

La primera edició ja va anar bé?

El balanç va ser positiu. El primer Outlet va ser ja un èxit que ens va animar a continuar fent-lo. Els primers anys, les vendes anaven pujant i els superàvits, també. Sempre ha anat bé, però, és clar, amb uns nivells que no són els d’ara.

 

Anàveu incrementant el nombre de proveïdors?

No gaire, perquè teníem un espai acotat, el Mercat de Sant Joan, que nosaltres hi vam estar molt bé. Volíem que vingués més gent a comprar que no pas créixer en nombre de proveïdors. Sí que en va venir algun, sobretot de roba d’home, perquè al començament no la tocàvem.

 

Com es decidia el projecte al qual destinar la recaptació?

Amb les ganes de muntar l’Outlet un any més, demanàvem: “Què necessiteu?”. A partir del que necessitava CIPO, donàvem aquest motiu humà a l’Outlet per engrescar i motivar a la gent, sense la qual no era possible realitzar-la.

Si mirem la documentació històrica, segur que està ben detallat, ja que jo em preocupava que quedés tot clar. Jo era “tenedor de libros” de professió, així que… feia un seguiment als números de la Fundació, suposo que per defecte professional.

 

L’Outlet només és un dels projectes que es portava a terme des de la Fundació, però n’hi havia d’altres, com ara les litografies. Com hi vas participar?

Doncs, de la mateixa manera que en l’Outlet. Vam començar a vendre… i en vam vendre unes quantes!

 

La Fundació va contribuir molt al fet que CIPO es conegués a la ciutat. Quina era la percepció que es tenia de CIPO a la ciutat?

No sé si ha canviat molt, penso que no. L’Outlet és una mena de baròmetre. És important que CIPO es conegui a la ciutat, però molta gent que va a l’Outlet ho fa per ajudar a CIPO, però sense endinsar-se massa en la raó de ser de l’entitat.

Des de l’entitat sí que hi ha la voluntat de manifestar-se, de donar llum a una realitat que és CIPO, això és claríssim.

 

Quan decideixes desvincular-te de CIPO?

Penses que cada moment té la seva cosa i, en aquell moment, la meva cosa va passar aquí. Jo vaig estar contentíssim que entrés el Joan Madaula i agafés el relleu de l’Outlet, perquè era una persona amb carisma, molt vàlida, i el que jo podia valorar de mi mateix ell ho passava amb escreix. Llavors, vaig veure que era el moment de marxar, que ho deixava en bones mans i tenia l’oportunitat de fer-ho.

 

No has tornat a l’entitat des de llavors?

No. Bé, he vingut a alguna jornada de portes obertes, això sí. I encara avui soc soci de la Fundació, perquè crec en CIPO.

 

El cicle d’entrevistes FEM MEMÒRIA, compta amb la col·laboració d’Avelino Garrigós. CIPO no es fa responsable de les opinions aquí publicades, expressades lliurement pels seus autors.