FEM MEMÒRIA – Ramon Espinach: “La constant sempre ha sigut, jo crec, la innovació en l’atenció, cercar noves línies i noves activitats”

El Ramon Espinach és enginyer tècnic agrícola, amb una llarga trajectòria en l’àmbit dels espais naturals protegits, dels parcs, i, de la jardineria privada i pública.

Va incorporar-se al Consell Rector de CIPO el 2009 primer com a vocal i, després, com a secretari, càrrecs que també va ocupar anteriorment a la Fundació Bosch i Cardellach. Algunes de les persones amb qui va coincidir a CIPO diuen d’ell que és tot “un professional de les actes”.

Tenies alguna vinculació amb el sector de la discapacitat?
L’única vinculació que tenia jo amb el món de la discapacitat era que, quan tenia 17 anys, havia col·laborat amb una organització que hi havia que es deia Auxilia. Tenia un enfocament cristià i captaven jovent per donar suport a persones amb dificultats d’aprenentatge. Jo donava suport a algun nano, d’uns 7 anys, quan sortia d’escola, per ajudar-lo a fer els deures.
Després, més tard, per una qüestió familiar, vaig estar vinculat, i encara hi estic d’alguna manera, a una associació que dona suport a persones sordes, que és ACAPS, l’Associació Catalana per la Promoció de Persones Sordes.

Què et va portar a CIPO, doncs?
El Vicenç Creus, gerent en aquell moment, es va posar en contacte amb mi, perquè ens coneixíem una mica. En aquell moment jo era secretari de la Fundació Bosch i Cardellach i, quan em va telefonar el Vicenç, jo li vaig dir: “Ara estic encara posat en això, tinc intenció de deixar-ho d’aquí a un any.” Exactament quan feia un any, em va tornar a trucar.

Per què creus que et van venir a buscar?
L’explicació que em va donar és que, a més a més, és una constant que es va anar repetint, tenien la intenció d’ampliar la Junta a persones no estrictament vinculades als usuaris, sinó que s’obrís més a la ciutat.
Vaig estar de vocal, però recordo que no feia una feina concreta. Seguíem parlant de com s’havia de configurar la Junta, quins canvis calia fer, quines millores, que si obrir-la a la ciutat… I jo vaig dir: “Mira, si us sembla bé, faré unes notes d’això per si un altre dia en parlem, ho fem a partir d’una cosa escrita, que així sempre és més fàcil avançar, perquè si no es té tendència a repetir.”

Quines van ser aquestes primeres notes?
Una miqueta el perfil dels membres de la Junta, si no recordo malament, la idea que jo tenia de la Junta. I em sembla que dèiem: “S’ha dit que està bé que s’incorporin membres, però hi ha uns càrrecs, el de president, vicepresident i secretari, que potser sí que està bé que es mantinguin en persones amb una vinculació directa als usuaris.”
Doncs no s’ho devien creure gaire, perquè al cap de poques setmanes em van dir que fos el secretari, per la meva disposició. Les necessitats de la Junta sempre han anat marcant el ritme. Jo, de secretari, m’hi sentia còmode, perquè escriure a mi m’agrada.

Com a secretari, havies de fer les actes de les reunions i, per tant, ja tenies una tasca concreta assignada.
Sí, feia un servei concret. I ja sé que està bastant allunyat de l’atenció directa als usuaris, però és una tasca que també algú l’ha de fer i la vaig fer amb molt de gust.

En els anys que vas formar part de la Junta, sigui com a vocal o com a secretari, obrir l’entitat a la ciutat va ser un dels objectius principals?
En l’ordre intern, era un dels temes, però, la constant sempre ha sigut, jo crec, la innovació en l’atenció, cercar noves línies i noves activitats. “I si provéssim això? A veure, amb qui hem de parlar? Això té viabilitat? Té possibilitats?” Després, algunes idees tiren endavant, d’altres fracassen, com és normal, perquè es va fent un tast d’olletes.
Jo diria que això s’ha anat mantenint i L’Amanidor n’és una bona prova. Jo penso que això forma part de l’ADN de CIPO.

I quines noves activitats van sorgir durant el teu pas per CIPO?
Vam perseguir la mongeta del ganxet.

En què consistia el projecte?
La idea era cultivar i comercialitzar la mongeta del ganxet per crear llocs de treball. La mongeta del ganxet és una mongeta molt preuada i que està molt vinculada al Vallès i al Maresme.
Disposàvem d’unes peces de terreny agrícola que eren de l’Ajuntament, al Parc Agrari. Allà vam fer la primera plantació i collita i l’obrador, la part del triatge, la vam fer aquí a CIPO. Vam treballar conjuntament amb la Fundació Miquel Agustí, que es dedica sobretot a l’estudi genètic i a la recuperació de varietats, i abans vam fer uns contactes amb una cooperativa de Palafolls, que ens va orientar en el tema perquè elaboren productes agroalimentaris i també és un centre que atén persones amb algun tipus de dificultat. Està bé sempre conèixer models i la gent que té més experiència que tu fent aquests serveis. Ells ens van orientar una mica i també ens van advertir de les dificultats.

Llavors, arriba a fer-se una primera collita?
Sí, i el triatge, però no va tirar endavant el projecte. No era el millor moment de l’entitat. No teníem recursos i recordo també algunes tensions sindicals i alguna assemblea desagradable i això també ho havia de posar en les actes. Perquè escriure l’acte no és escriure exactament el que es diu intentar extreure l’essència de la trobada.

Recordes algun altre projecte innovador que es va posar en marxa?
N’hi va haver un altre, també, d’un gran fracàs, però això vol dir que hi havia moltes idees i que hi havia ganes d’explorar.
Algú va pensar que el futur estava en criar caragols. Hi havia una persona que, a totes les assemblees, demanava la paraula i parlava dels caragols. Al final, la Junta devia ser sensible a tanta insistència. Clar, el recorregut dels caragols havia de ser, perquè si no és molt difícil entrar-hi, a través d’un sistema que es diu d’integració. És a dir, una empresa dedicada al tema del caragol, d’aquestes grosses, et subministren l’aleví, el caragol petit, el pinso i, després, et compren el caragol gran.
Jo personalment era escèptic, perquè en els sistemes d’integració, si hi ha benefici, el benefici se l’emporta l’empresa integradora i, si hi ha pèrdues, per la mortalitat o perquè són petits i no te’ls compren, a l’empresa que fa l’engreix, per dir-ho d’una manera, no li surtin els números.

Com es va posar en marxa?
Això es feia a Can Deu, a la Masia. Hi havia d’haver un tancat, havies de mantenir l’herba, perquè els caragols anessin creixent, per tant, s’havia de regar, s’havia de sembrar… I es feia amb gent del Centre Ocupacional, que feia el manteniment.

I què va passar?
Que no va ser rendible.

Algun altre projecte que recordis que va sortir bé?
Hi va haver millores en el servei de jardineria, de les línies que ja hi havia: es va millorar el contracte del Rodal amb l’Ajuntament i es va fer la conservació del riu fins a Sant Llorenç gairebé amb la Diputació.
Era això: anar obrint fronts i anar assajant. Jo que m’ho mirava així, mig de dintre i mig de fora, admirava aquesta capacitat d’anar assajant coses i d’anar intentant… No només es feia per necessitat, perquè l’entitat no vivia el seu millor moment, sinó també per ànim d’avançar.

Vas notar una obertura de l’entitat cap enfora?
Jo diria que sempre s’ha bellugat CIPO. Ara, per descomptat, és més conegut. L’abast és de l’entitat era molt important per la potència que tenia, pel servei que donava, per les famílies implicades directament o indirectament, pels cercles, els usuaris… Jo diria que la coneixença de la ciutat no era proporcional justament a aquesta influència que realment tenia. Estava una mica per sota, jo crec. Era una mica desconeguda malgrat aquesta funció.

Ara hi ha nous canals que ajuden a la difusió de la nostra tasca.
Això mateix. I aquestes coses, els resultats, sempre es veuen uns anys després.

Entrar a CIPO et va servir per trencar estigmes del món de la discapacitat?
Jo ja tenia vinculació amb una discapacitat sensorial i no em venia de nou, però sí que són col·lectius que si no s’hi ha tractat es veuen d’una manera i, si els has tractat, els veus d’una altra manera, perquè veus la persona no la discapacitat.

Per què poses fi al teu pas per CIPO?
Perquè tot comença i acaba… Era el 2015 i s’acostava el moment de la jubilació, volia fer canvis a nivell personal, volia altres coses… i ho vaig anunciar. No hi va haver cap situació traumàtica: “En uns mesos, haureu de buscar un relleu.” Tot són etapes.

El cicle d’entrevistes FEM MEMÒRIA, compta amb la col·laboració d’Avelino Garrigós. CIPO no es fa responsable de les opinions aquí publicades, expressades lliurement pels seus autors.