FEM MEMÒRIA – Roser Alcaide: “CIPO, a casa, va ser un regal”

Germana de la Núria, treballadora del Centre Especial de CIPO, la Roser, administrativa comptable de professió, va formar part del Consell Rector com a vocal des del 2008 i fins al 2016 aproximadament.

Ve a CIPO a fer aquesta entrevista amb els seus apunts de la bústia de suggeriments, una iniciativa de la qual ella es va encarregar personalment, convertint-se en l’enllaç entre treballadors/es i famílies i la Junta.

 

Com neix la teva vinculació amb CIPO?

La Núria va començar a treballar a CIPO a principis del 2000. Buscàvem un recurs per a ella, perquè sortia de l’escola Flor de Maig. Amb la mare vam venir aquí, vam passar al taller, ens van atendre allà i vam omplir tota la documentació. Ens van posar en llista d’espera i ens van dir que ja ens trucarien. No sé al cap de quant de temps, potser un o dos anys, va començar a treballar al taller de manipulats, però un cop al taller també va fer serveis de neteja i bugaderia.

 

Sempre has estat molt implicada en el seguiment de la Núria.

A casa som molta colla: som set germans. La Núria és la petita. Sempre he estat jo la que ha manejat una mica tot, i la resta ha anat seguint. Jo vaig ser qui se’n va fer tutora, perquè al meu pare van diagnosticar-li Alzheimer i a la mare l’havíem d’ajudar. Vaig agafar-ne el relleu, perquè vèiem que s’aniria complicant el tema.

Des de fa tres anys, la tutoria de la Núria la porten des de Som Suport, la fundació que va estar impulsada des de CIPO. Tu saps que bé que ens portem ara? Ens ha canviat la nostra relació, ha millorat molt. Jo no era una germana, era una gestora. Fem coses juntes sense marejar-nos, tranquil·les. És fantàstic. Ara fem de germanes, gaudim del moment i de l’estona que passem juntes i això abans era impossible. Per a mi va ser un alliberament.

 

Com es va tractar la discapacitat a casa?

La meva mare, que no sabia ni llegir ni escriure, tenia una fortalesa impressionant amb algunes coses: gestionava les teràpies, la logopèdia… S’ha mogut sempre per intentar que fos una nena independent.

Nosaltres érem set i el nostre entorn era molt pacífic, molt tranquil i ben avingut. Entre tots ho hem portat bastant bé i ho hem viscut amb molta naturalitat, tot i els conflictes, perquè quan neix una persona amb discapacitat en una generació on no sabien com atendre-la bé, és difícil de gestionar. La meva mare havia coses que no entenia, mentre que jo llegia i m’informava, perquè volia saber-ne una mica més i ajudar a casa.

 

Us va canviar en l’àmbit personal l’entrada de la Núria a CIPO?

CIPO, a casa, va ser un regal. No és només un centre de treball, sinó un suport molt important a les famílies: donar-li la tranquil·litat que el seu fill té una feina, un sou, un recurs a nivell emocional i d’ajuda. La meva mare sempre deia: “Ojalá que la llamen, que si entra allí…”. Per a la meva mare va ser un regal, la tranquil·litat de que trobés un lloc on treballar i poder independitzar-se.

 

Al llarg dels anys, us va ajudar el suport psicosocial que ofereix CIPO?

Molt. Sempre que hi havia un conflicte, veníem i intentàvem solucionar-lo tots. El suport de CIPO sempre ha estat.

 

Com decideixes implicar-te activament en l’entitat?

Jo treballava amb l’Avelino Garrigós, que era president de CIPO, i un dia va pujar a l’oficina i em va comentar si volia entrar a la Junta. Al Vicenç Creus també el coneixia, que era gerent en aquell moment. M’ho va oferir i em va fer molta gràcia, la veritat, perquè jo sempre he estat molt vinculada a temes socials, al tercer sector: també he treballat a la Fundació Avan i hi he estat implicada com a voluntària. De fet, ara encara ho estic. Així que, quan m’ho va dir, em va agradar molt: conèixer com era per dins l’entitat, què es feia… També tenia els meus dubtes, perquè hi havia coses que s’havien fet i que no m’agradaven, així que era interessant tenir la visió des de dins. I aprendre, perquè per a mi era un món molt desconegut.

 

Quina època vivia CIPO quan tu estaves a la Junta?

Veníem d’una crisi, preocupats perquè no arribava feina al taller, però començaven a passar moltes coses, perquè es volien fer molts projectes. Hi havia el projecte de les mongetes del ganxet, d’estudiar la instal·lació de plaques solars, es començava amb el reciclatge de l’oli de restaurants i particulars…

També hi havia preocupació per la possibilitat que s’apropiessin d’una part de les instal·lacions de CIPO quan s’estava construint l’estació de ferrocarril, perquè, en principi, havia de seguir la línia cap a Castellar. Se’ns plantejava anar a un solar davant de la piscina del barri, darrere de la biblioteca del Nord. Hi havia una gran preocupació i vam fer moltes reunions per parlar d’aquest tema.

 

Destacaries algun projecte?

Va sortir un tema molt xulo: la bústia de suggeriments. Es va fer una bústia per recollir opinions positives i negatives de la gent i la portava jo. Jo prenia nota i els trucava per saber què havia passat i intentàvem solucionar-ho amb els responsables. Tinc les primeres queixes que va haver-hi als meus apunts.

Aquesta implicació també em va agradar molt: contactar amb les famílies, veure com podíem millorar… Perquè això és molt important. Em vaig convertir en l’enllaç de la Junta amb famílies i treballadors. M’agradava veure quines eren les queixes, els bons comentaris, els suggeriments…

Un tema molt xulo que vam posar, que no sé si va ser a través d’això, és que vam proposar fer visites a les residències amb la Junta, a les Termes, a Torre de l’Aigua i Maestrat, perquè no les coneixíem.

 

Destacaries algun millor moment?

Els sopars que fèiem de la Junta… Hi havia un vincle molt xulo. Ens havíem de fer un regalet per Nadal… Era divertit. Hi havia molta convivència.

I també hi ha un moment que recordo com a especial: la jubilació del Vicenç Creus. Es van fer molts actes, perquè era molt estimat i conegut per tothom. Havia marcat molt fort aquí.

 

Segur que també hi va haver moments durs.

Les assemblees generals les recordo intenses, fins i tot quan encara no estava a la Junta. Recordo la sala plena.

 

També vas formar part de la Junta de CIPO Flisa, actualment Ilunion CIPO.

Sí, en representació de CIPO. No era com aquí, que era més intens, perquè teníem moltes coses a sobre la taula. A mi em va agradar; va ser una bona experiència.

 

Per què vas deixar la Junta?

Quan el meu pare va entrar en la fase més complicada de la seva malaltia era difícil portar-ho tot. També la meva mare tenia una malaltia degenerativa… i es van ajuntar massa coses.

 

Creus que CIPO ha canviat molt des de llavors

I tant! He donat una ullada al web i déu-n’hi-do els projectes que s’estan fent!

 

Com continuaries aquesta frase? Si no existís CIPO…

… l’hauríem d’inventar. Seria impossible que no existís això. Si no existís, les famílies el tronarien a crear. Totes aquestes entitats comencem per la fortalesa de famílies que tenen aquesta problemàtica a casa i pensen: “Què serà del meu fill el dia de demà?”.

 

El cicle d’entrevistes FEM MEMÒRIA, compta amb la col·laboració d’Avelino Garrigós. CIPO no es fa responsable de les opinions aquí publicades, expressades lliurement pels seus autors.