Teresa Valldeperas: FEM MEMÒRIA – “Jo crec en CIPO i, per poc que es pugui ajudar, val la pena”

La Teresa Valldeperas arriba a CIPO per fer l’entrevista amb una de les llibretes que li queda del seu pas per CIPO, tota plena de notes. La seva història a l’entitat comença el 2000 i, des de llavors, col·labora amb la Fundació CIPO, en els seus orígens anomenada

 Fundació Amics de CIPO. Precedida per una associació, es va crear, precisament, per agrupar un grup de persones externes a l’entitat que organitzaven activitats per donar suport a la cooperativa.

Com entres a formar part de CIPO?
L’Encarna Domedel, que era coneguda meva, va dir de fer un voluntariat. Jo, com ja coneixia CIPO, vaig dir que sí.

No teníeu una relació directa amb CIPO, llavors.
Cap. Veníem a les portes obertes i estàvem amb els usuaris i les famílies, anàvem a alguna botiga que ens donaven xocolata per a esmorzar. Buscàvem col·laboracions.

Quantes persones éreu a l’Associació, al principi?
Unes sis. Moltes érem de Sabadell i ens coneixíem de Sabadell, tot i que hi havia algú de fora.

La primera acció que vau organitzar va ser un Sopar per a la ciutadania, oi?
Sí, i hi havia molta feina, perquè havies d’anar trucant a persona per persona i, la veritat, que la gent de Sabadell va respondre. Penso que era una manera de dir: “CIPO està aquí”. Molta gent no sabia que hi havia CIPO. Perquè de treure diners el dia del sopar, no se’n treien gaires…

Més visibilitat que captació…
Exacte. Crec que se’n van fer un parell de sopars.

A qui convidàveu?
Agafàvem la nostra agenda i començàvem a trucar. Ens passàvem hores trucant. Veníem a CIPO al despatx i cadascú tenia la seva llista de gent que coneixia i hi anaves trucant. I, és clar, molts, gairebé tothom, deia que sí.

Com va anar?
Tot va anar bé. Tothom va respondre molt bé; les autoritats i gent de bancs, també. Van venir conselleres i tot!
Vam decidir fer un segon Sopar. Repetíem gent, però cada vegada en venia més, perquè, a més, com a Sabadell després tenia ressò a la ràdio, al Diari de Sabadell… Tots dos es van fer a l’Urpí, perquè llavors tot es feia allà.
No es va fer un tercer, perquè després ens vam centrar en els quadres. Amb això sí que es van captar molts fons. No recordo com va sorgir la idea, però qui ens va ajudar molt va ser el senyor Tomàs Casañas, que era un prohoms de Sabadell i responsable de la pinacoteca del Banc Sabadell.

En aquell moment, eres presidenta de la Fundació, que llavors no es compartia presidència amb la cooperativa.
Sí, anàvem rotant. Vaig estar els que em deurien tocar, uns quatre. Fèiem el que podíem.

En què va consistir aquesta iniciativa amb quadres?
El 2003 es va fer una exposició, a l’Acadèmia de Belles Arts, que també ens va ajudar molt. Hi va haver 40 pintors que ens van deixar l’obra. El preu dels quadres no era tot per a la Fundació, perquè el pintor també es quedava una part, però hi havia qui et deia: “No, tot per a la Fundació”.

En aquesta exposició també es van vendre les litografies?
Això va ser que el Sr. Casañas ens va dir de fer una carpeta amb litografies, que es fan amb uns gravats i ens els van fer a la galeria prats de Barcelona, que ens van tractar molt bé. Es fan unes planxes per fer les litografies i, després, es destrueixen, perquè no se’n poden fer més de les que es pacten, que eren 75, de les quals n’hi ha unes que no es poden vendre, perquè són proves d’autor.
En aquestes carpetes hi havia litografies que ens van fer per a CIPO l’Alfons Borrell, l’Antoni Pitxot, el Cesc, el Xavi Ristol, l’Agustí Puig i el Ramiro Fernández.

Els vau donar alguna premissa a l’hora de fer la litografia?
No, lliure.

A alguns els vas conèixer personalment…
El Cesc també, el Ristol, el Ramiro, el Borrell, que la seva dona portava la rellotgeria, eren d’aquí Sabadell… El que ens feia més impressió era el Sr. Pitxot, que era el més conegut. Vam anar a Cadaqués i vam veure’l i estava molt content. Ens va fer entrar per la cuina, ens va presentar la seva dona… Tot molt casolà.

Es van vendre moltes obres?
Les litografies va ser el que mes va costar, perquè eren carpetes i eren més cares. Es van vendre fins a amortitzar el que ens van costar les plaques, els gravats… De quadres, se’n van exposar 40 i molts es van vendre. El Pitxot també ens va portar un quadre, a més de les litografies, i era el més car i va ser el primer que es va vendre.

T’agrada l’art a tu?
Sí, però era més l’entusiasme de fer alguna cosa per CIPO.

Va haver-hi una segona edició d’aquesta experiència?
Al cap d’uns anys es va fer una altra exposició, però ja ens va agafar en una època potser amb una mica més de crisi i no va sortir com la primera. També es va fer a Belles Arts. Eren pintors de Sabadell i n’hi havia bastants.

D’on trèieu les idees de les activitats? Perquè n’hi ha que han perdurat en el temps, perquè eren molt innovadores.
No sé, suposo que una o una altra tenia la idea i es veia si podia ser o si no.

L’Outlet, per exemple, també sorgeix en aquella època. Com?
En un reunió, tot i que no teníem vinculació amb el món de la moda. Vam començar amb algunes marques, per gent que coneixíem, al Mercat de Sant Joan. Va venir molta gent ja des de la primera edició.

Com ha evolucionat l’Outlet?
Molt bé… Quan vam dir de canviar d’ubicació, vaig dir: “Ui, no, perquè tothom va cap al Mercat”, i era un espai acollidor, tot i que havia queda petit. Però vaig veure que va ser un èxit, de veritat, el lloc.

Encara hi participes tu.
Sí, mentre es pugui… Jo estic als emprovadors, perquè vendre no en sé, n’hi ha altres que en saben més. I també vaig a repartir fulletons uns dies abans i vinc a la parada de Sant Jordi a ajudar.

Has estat una persona implicada en moltes entitats de la ciutat?
No, el meu marit voltava molt i estava molt fora. Fins al dia abans de tenir la meva filla gran, vaig treballar, que jo era secretaria de direcció en una empresa. Després vaig plegar, perquè ell estava molt fora i jo estava per les tres filles.

Per què vas triar col·laborar amb CIPO i no amb una altra entitat?
De vegades, col·laborem amb coses de més lluny, que ja està bé, perquè tothom té moltes necessitats, però la gent que tens al costat de casa…

Després de tants anys, què et fa continuar aquí?
Perquè hi crec. Jo crec en CIPO i, per poc que es pugui ajudar, val la pena.

I ara, estàs vinculada a alguna altra entitat?
Sí, a Amics de l’Art Romànic. Fan conferències, també visites amb les explicacions. Hi havia una secció que es deia Amics del romànic, però per excursionistes, que m’agradava més, però ara anem més amb autobús, per l’edat.

El cicle d’entrevistes FEM MEMÒRIA, compta amb la col·laboració d’Avelino Garrigós. CIPO no es fa responsable de les opinions aquí publicades, expressades lliurement pels seus autors.